Japó va ser el primer país d'Orient que vam visitar. No sabíem molt bé que esperar-nos.
Vam poder veure l'extrema amabilitat, l'educació i la increïble honestedat de les persones, però també el seu tancament al "estranger" i molt poca inclinació per a l'anglès.
L'arquitectura dels edificis religiosos, temples sintoistes i budistes, està plenament harmonitzada amb el paisatge, adaptats perfectament l'un a l'altre. Les grans ciutats són modernes, sense un centre històric tal com el concebem a Europa.

Visitar Miyajima significa presenciar un dels espectacles més evocadors del Japó: el gran torii del Santuari d'Itsukushima, una porta sagrada que sembla flotar sobre l'aigua. No és només un símbol icònic: és un lloc que canvia contínuament de rostre, modelat per les marees, la llum i les estacions.

Durant la marea alta, el torii apareix com una illa vermella solitària al mar. Les seves columnes, imponents i perfectes en la seva simetria, emergeixen de l'aigua com si no tinguessin pes. En aquests moments, el silenci és gairebé sagrat, interromput només pel lleu so de les onades. És aquí on el torii revela el seu significat més profund: una frontera entre el món ordinari i el dels déus.

Quan arriba la marea baixa, però, l'experiència canvia completament. El mar es retira i s'hi pot acostar a peu, caminant pel fons humit que brilla amb reflexos daurats. Tocar les seves columnes de fusta, consumides per segles d'aigua i vent, dóna la sensació d'entrar en la història i l'espiritualitat del Japó. Cada detall parla d'un equilibri delicat entre la natura i l'arquitectura.

El moment més màgic? Sens dubte, la posta de sol. El cel està pintat de taronja i porpra, el torii destaca com una ombra en flames i, amb el repic de les campanes del santuari, l'illa sembla suspesa fora del temps. És l'instant en què entens per què aquest lloc es considera una de les vistes més boniques del país.

Visitar el torii de Miyajima no significa només veure un monument: significa presenciar un diàleg continu entre l'home i la natura, entre l'espiritualitat i el paisatge. És una d'aquelles experiències que et segueixen fins i tot després de tornar, com una imatge gravada a la memòria.

La Carbassa Groga de Yayoi Kusama emergeix del moll com una presència silenciosa i magnètica, suspesa entre el mar i el cel. La seva superfície, salpicada de punts negres, s'il·lumina amb reflexos daurats malgrat la llum suau del crepuscle, creant un contrast poètic amb les muntanyes a l'horitzó i les aigües tranquil·les del Mar Interior de Seto.

Estirada a la vora del moll, aquesta escultura icònica sembla dialogar amb el seu entorn: un sentinella imaginatiu que vetlla per l'illa de Naoshima, un lloc on l'art contemporani es troba amb la natura en un equilibri perfecte. El paisatge, embolcallat en una quietud blava, amplifica la sensació d'estar en un espai suspès, gairebé fora del temps.

Mirant-ho de prop, es pot percebre tota la poètica de Kusama: un món fet de repeticions, formes suaus i colors vius que transformen un objecte senzill en una experiència emocional i immersiva. Una icona de l'illa, sí, però també un símbol de meravella i meravella, capaç de sorprendre qualsevol viatger que arribi a aquest racó remot del Japó.